L'experiència de Brussel·les va ser molt emocionant, tot i que per la carretera no ens vam trobar ambient de cotxes (suposo que la majoria va tenir seny i hi va anar amb avió!), quan vam arribar al lloc de trobada la primera persona que ens vam trobar va ser una senyora que estava plorant de l'emoció. I, la veritat, és que estremia veure els carrers de Brussel·les plens d'estelades...
La manifestació va estar marcada per un ambient festiu, tothom estava molt content i, com a mínim nosaltres, teníem (i tenim) la certesa de que tot aquell desplegament serviria per alguna cosa, que, d'alguna manera, entràvem a formar part de la història de l'independentisme català.
Entre tanta gent, vaig trobar a faltar més gent jove. Em va sobtar que hi havia molta gent gran, fins i tot, padrins i padrines. I també moltes famílies. Però m'esperava la presència de més joves... No sé, potser no estan prou motivats!
M'agradaria queixar-me, des d'aquí, del poc ressó que els mitjans han donat i donen a aquest moviment. Tot i l'èxit de la iniciativa, el ressó mediàtic va ser mínim. I ara, gairebé un mes després, la majoria de la gent ja ni ho recorda... Encara sort que existeix internet!
Bé, us deixo algunes fotos perquè recordeu!
